SEGUIMIENTO DEL DOCUMENTO DE BUENAS PRÁCTICAS EN MUSEOS Y CENTROS DE ARTE CONTEMPORÁNEO
Arts Santa Mònica
En julio de 2008 se anunció que Vicenç Altaiò sería el nuevo director del Centre d’Art Santa Mònica, rebautizado como Arts Santa Mònica. Tras el abandono de Ferran Barenblit y a pesar de las presiones de los colectivos artísticos, incluido el Instituto de Arte Contemporáneo, el ayuntamiento no quiso convocar un concurso. De este fracaso surgió el proyecto, en curso, del Canòdrom, Centre d’Art Contemporani de Barcelona.
DOCUMENTOS RELACIONADOS
COMUNICADO DE LA la AAVC. Enero de 2008
El futur del Centre d’Art Santa Mònica
Des que el Departament de Cultura va decidir separar els càrrecs de “delegat d’Arts Plàstiques” i la direcció del Centre d’Art Santa Mònica (CASM), a principis de l’any 2003, les coses han canviat molt i a millor en aquesta institució. En els darrers cinc anys el CASM s’ha consolidat com a una veritable kuntshalle de Barcelona.
Una kuntshalle -la traducció literal de l’alemany és “sala d’art” o “centre d’art”- és una peça clau en el sistema de l’art contemporani. Va aparèixer a Alemanya i cada ciutat important en té una. Tot i que amb diferents perfils, s’han estès –sobretot- per l’àmbit centreeuropeu. A França es coneixen com a Centres Regionaux d’Art Contemporain (CRAC) i hi ha una extensa xarxa que cobreix tot el territori.
El centre d’art es diferència del museu d’art contemporani per què no té col·lecció. El seu mandat no és constituir un patrimoni públic d’art contemporani. El museu d’art contemporani ha d’oferir lectures del passat per entendre el present. En canvi, el centre d’art treballa en el present per esbossar el futur. Aquest és l’encàrrec que rep. El centre d’art no és una galeria d’art, per que la seva finalitat no és comercialitzar les obres dels artistes. Treballa en un terreny en el que ni el museu ni la galeria d’art hi tenen gaires coses a fer. Fa possible i difon obres que el museu d’art –que es mou en el terreny de la certesa- encara no vol col·leccionar. Genera i ensenya obres d’art que el mercat –el circuit galerístic i el col·leccionisme privat- no és capaç d’absorbir perquè és massa nou.
És un motor de la producció perquè proporciona un suport econòmic, tècnic i conceptual o teòric a l’artista. Li proporciona els mitjans per fer una obra –projecte o procés- que encara no interessa ni al museu ni a la galeria. El centre d’art és generador de la producció artística més agosarada i alhora la difon entre un públic especialitzat, que acabarà creant consens sobre la validesa o no de les obres presentades, i un públic més ampli i –generalment- ja iniciat. El centre d’art és, doncs, una institució a mig camí entre un laboratori i un aparador.
El centre d’art és de titularitat pública perquè necessita abundants recursos per acomplir la important funció que té encarregada.
A l’hora d’avaluar l’èxit d’un centre d’art no ens podem fixar, només, amb l’índex dels seus visitants. El número de visitants no és un indicador vàlid. No és –només- una qüestió de quantitat de visites. Una avaluació correcta té més a veure amb la qualitat del seu públic o, millor dit, públics. Un veritable centre d’art necessita un temps per generar interès i mobilitzar a un públic especialitzat format per crítics d’art, comissaris d’exposicions, galeristes, col·leccionistes, museòlegs, periodistes, artistes, docents i assagistes. Si és capaç d’atraure a aquests diferents segments de públics estarà acomplint una de les seves funcions més importants: donar a conèixer l’obra dels artistes en vies de consolidació en el circuit de l’art contemporani. El centre d’art col·loca l’artista en el circuit professional.
A l’hora d’avaluar l’èxit d’un centre d’art s’ha de tenir en compte la procedència dels públics que mobilitza. No n’hi ha prou amb atraure públics locals, ha de interessar a públics estatals i internacionals. Als professionals d’arreu del món. El centre d’art fa possible i visible el treball més experimental dels artistes i ajuda a la inserció en altres circuits estatals o internacionals.
El model expositiu convencional està en crisi i el centre d’art ho ha de tenir en compte. Ha de saber donar sortida a noves obres d’art i amb nous formats de divulgació. La performance, el videoart, el net.art o les noves pràctiques artístiques nascudes amb la revolució de les tecnologies digitals de la comunicació mereixen l’atenció i el suport del centre d’art.
En els darrers cinc anys el CASM ha enfilat el camí de la consolidació com a kuntshalle de Barcelona. Ho ha fet, a més, en un context difícil. A la base del sistema s’han produït molt canvis. A Barcelona el teixit expositiu de caràcter experimental s’ha deteriorat molt. El circuit de suport a l’art emergent que pivotava entre la Capella (de l’ICUB), l’Espai 13 (de la Fundació Joan Miró) i la Sala Montcada (de la Fundació “la Caixa”), està pràcticament desmantellat, absorbit o reorientat cap a altres funcions. Un altre important focus de difusió de l’art més experimental –Metrònom- resta tancat. La Virreina acaba d’enfilar una especialització a l’entorn de la imatge. Paral·lelament, i molt important, s’ha anat constituint una incipient xarxa de centres d’art en el territori que inclou experiències tan importants com el Centre d’Art La Panera (Lleida), el Tinglado 2 de Tarragona, l’espai Zero del Museu Comarcal de la Garrotxa (Olot), els espais municipals de Girona o el Museu de l’Empordà (Figueres). Malgrat els anuncis de successius plans de xoc i programes d’equipaments culturals, la xarxa de centres d’art de Catalunya viu hores baixes i seran motiu de properes reflexions i propostes de l’AAVC.
Al vèrtex –si és que podem parlar en aquests terminis- del sistema, el MACBA ha consolidat un coherent discurs artístic i polític que travessa la col·lecció, les exposicions temporals i tot el programa d’activitats. En aquest context o ecosistema, el CASM ocupa un lloc fonamental, de contrapès al discurs del MACBA i és, en aquest sentit, un garant de la necessària pluralitat de relats estètics i ideològics.
En aquests darrers cinc anys el CASM ha proporcionat un decidit recolzament al context local a través d’una estratègia d’inserció en el context global. La Taula de Comissariat ha facilitat el treball conjunt de comissaris catalans d’altres d’estrangers. Ha fet possible importants obres d’artistes en vies de consolidació. Alguns d’ells –i sovint com a conseqüència- han accedit a importants esdeveniments internacionals. La iniciativa “Arxiu Dossiers”, un espai de documentació sobre artistes catalans dirigit, sobretot, a experts estrangers.
Ha creat complicitat amb diverses iniciatives artístiques d’arreu de Catalunya (la QUAM, Idensitats, Festival de Maçart, Piscines Picornell, Biennal de Valls i Vic). Ha generat trànsits de treball en moltes direccions: Hangar, Can Xalant, la Facultat de Belles Arts i els departaments d’història de l’art de totes les universitats, etc.
Ha promogut la recerca de nous formats no expositius amb el programa d’activitats (els “consultes”, les nit CASM) i ha fet una aposta per l’educació, buscant formats poc habituals per a arribar a un públic majoritàriament adolescent i introduir-los en el coneixement de les arts visuals.
El CASM ha respost a l’encàrrec però necessita un nou estatut. Cal una decisiva voluntat política per treure el CASM de l’actual atzucac i dotar-lo d’una sèrie d’instruments jurídics i pressupostaris que li permetin consolidar la seva tasca i posició en el context artístic barceloní, català, estatal i internacional.
Propostes
1. Personalitat jurídica pròpia
La manca d’una personalitat jurídica pròpia i l’adscripció a una administració pública és un llast. La cotilla del sistema de funcionament administratiu està a les antípodes de la flexibilitat que necessita un centre d’art. Els centres d’art, per la naturalesa del seu treball tan a prop dels artistes, necessiten una gran agilitat i autonomia en el seu funcionament ordinari i, a l’hora, una serenitat per a planificar i abordar projectes a llarg termini. El CASM s’ha de dotar d’una personalitat jurídica pròpia: una fundació pública.
2. Autonomia artística
Un centre d’art ha de comptar amb una direcció artística dotada d’una absoluta autonomia en la presa de decisions. És inadmissible qualsevol tipus d’ingerència sobre la programació o les activitats.
3. Recursos econòmics i humans
L’actual pressupost del CASM és insuficient. Tot i que a l’any 2005 va experimentar un important augment respecte a l’any anterior (de 650.000 € va passar als 831.000 €), des de l’any 2006 ha vist disminuir els seus recursos. S’ha anunciat una reducció d’un 7% per al 2008. Si, com es proposa, el CASM es dota d’una personalitat jurídica pròpia, els seus recursos hauran d’augmentar per fer front a aquells capítols que ara assumeix el departament de Cultura.
De la mateixa manera, un centre d’art ha d’estar dotat del personal suficient i amb una grau d’especialització per a complir les diverses i complexes tasques pròpies. Ha de d’estar remunerat de manera justa i contractat de manera estable. Un centre d’art ha de poder comptar amb personal en pràctiques que col·labori i es formi professionalment. A l’actualitat el CASM no disposa de personal suficient, no té capacitat per contractar-ne ni per tenir becaris o personal en pràctiques.
4. Renovació de la direcció
La renovació periòdica de la direcció artística de la majoria de centres d’art és una bona pràctica internacional, A diferència de la direcció artística d’un museu –que necessita de períodes més amplis per complir els programes museogràfics i museològics- és molt convenient renovar la direcció artística dels centres d’art. El CASM hauria de fixar un sistema de renovació de la direcció amb la limitació temporal del contracte/programa (quatre anys amb la possibilitat de dos més de prorroga). La tria de la direcció artística d’un centre d’art s’ha de fer des de la convocatòria pública d’un concurs internacional. Els candidats hauran de presentar un programa d’actuació i la resolució del concurs s’ha de confiar a jurat d’experts independents sense cap mena d’ingerència política. El procés, en definitiva, ha de seguir les recomanacions del “Document de Bones Pràctiques a Museus i Centres d’Art” que van pactar diverses entitats representatives de l’Estat i el Ministeri de Cultura.
5. Bones Pràctiques Professionals
Tot i que ja és un referent català, estatal i internacional en el compliment de les Bones Pràctiques Professionals (finançament de la producció de l’obra, remuneració del treball de l’artista i el comissari, respecte als seus drets d’autor, contracte per escrit, etc.), el retall sistemàtic de recursos posen en perill la seva observació. El nou pressupost del CASM ha de garantir l’acompliment dels compromisos econòmics envers els professionals (comissaris, artistes, col·laboradors externs). El CASM ha de continuar sent un referent en aquest àmbit.
6. Cotitularitat
No hi ha cap raó per mantenir la dependència del CASM d’una sola administració pública i no té sentit que aquesta sigui la Generalitat de Catalunya. El pressupost anual del Centre d’Art La Panera de Lleida està cofinançat al 50 % per la Paeria i la Generalitat. El finançament del centre de producció i pensament contemporani Can Xalant és compartit entre l’Ajuntament de Mataró i el govern català. Aquesta és la formula que s’aplica als programes de Girona, Figueres, Terrassa, etc. L’Ajuntament de Barcelona ha de finançar la meitat del nou pressupost del CASM i ha d’estar present –per tant- en la nova entitat jurídica.
7. Sota l’autoritat política del Consell de les Arts
Si les dues funcions primordials d’un centre d’art són donar suport a la producció i la difusió de les arts visuals contemporànies, el CASM ha d’estar sotmès a l’autoritat política del futur Consell de les Arts que, com se sap, tindrà encomanades aquelles dues competències executives.
Associació d’Artistes Visuals de Catalunya
COMUNICADO DE LA AAVC. 3 de julio de 2008
El Centre d’Art Santa Mònica en perill?
Mentre l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) espera la resposta del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a les seves propostes per rellançar el Centre d’Art Santa Mònica (CASM), els rumors sobre els plans del Departament apunten en una direcció contrària: la reconversió de l’equipament de les Rambles en un centre cultural.
El 30 de gener l’Associació d’Artistes Visuals va enviar el document “El futur del Centre d’Art Santa Mònica” al conseller Joan Manuel Tresserras i li va demanar una trobada. Dos mesos després va aconseguir reunir-se amb Lluís Noguera, secretari general del Departament de Cultura. Els artistes van escoltar les explicacions de Noguera sobre el temps de reflexió envers el futur del CASM que s’havia obert en el Departament. Per la seva part, la delegació de l’AAVC va defensar l’existència irrenunciable d’un centre d’art a Barcelona i van desgranar totes i cadascuna de les propostes incloses al seu document. Van recordar a Noguera que ja les hi havien avançat a una trobada anterior, celebrada el juny de 2007.
El document de l’AAVC formula una sèrie de propostes que han de treure el CASM de l’actual impasse i l’han de situar en les millors condicions per a afrontar l’important rol de kunsthalle de Barcelona. Proposa dotar el CASM d’una personalitat jurídica pròpia que el faci independent i flexible; respectar l’autonomia de la direcció artística i evitar tot tipus d’ingerència en la programació; augmentar els seus recursos econòmics i humans; establir un sistema de renovació periòdica de la direcció artística a través d’un concurs; assegurar el respecte a les bones pràctiques professionals en el seu tracte amb els artistes; un finançament a mitges amb l’ICUB i situar-lo sota l’autoritat política del futur Consell de les Arts.
Per a l’AAVC la desaparició del CASM és una hipòtesi inimaginable. Tota ciutat cosmopolita i compromesa amb les arts compta amb un centre d’art que acompleix una funció diferent a la del museu i de la galeria. És una funció única i irreemplaçable: produir i difondre les creacions més innovadores dels millors artistes del moment. A més, amb la desaparició de Metrònom, la desactivació de la “Sala Montcada” -engolida per Caixafòrum-, la renuncia de l’Espai 13 de la Fundació Miró a produir nous projectes i la reconversió de La Virreina en un centre de la imatge, el teixit productiu/expositiu de l’art contemporani a Barcelona s’ha deteriorat molt. La desaparició del CASM tindria un impacte gravíssim i definitiu. La comunitat artística no ho acceptaria i el conflicte seria inevitable.
COMUNICADO DEL IAC, ADACE, el Consejo de Críticos de Artes Visuales Y LA UAAV. 12 de julio de 2008
ANTE LA DIMISIÓN DE FERRAN BARENBLIT AL FRENTE DEL CENTRO DE ARTE SANTA MÓNICA
Ante la dimisión presentada por Ferran Barenblit de su responsabilidad como Director del Centro de Arte Santa Mónica (CASM), en Barcelona, presentada ayer 11 de Julio, la Asociación de Directores de Arte Contemporáneo de España, el Consejo de Críticos de las Artes Visuales, el Instituto de Arte Contemporáneo y la Unión de Asociaciones de Artistas Visuales quieren expresar su malestar y desacuerdo ante las decisiones políticas que han forzado esta dimisión y que, por desgracia, son actuaciones y comportamientos que no terminan por quedar desterrados de las prácticas políticas de nuestro país.
La decisión de Joan Manuel Tresserras, Conseller de Cultura y Medios de Comunicación de la Generalitat de Catalunya, de cambiar la función y objetivos del CASM como centro de arte supone una grave pérdida para Barcelona, Catalunya y el Estado. No sólo es la pérdida de un equipamiento para la investigación, desarrollo, producción y exhibición de las prácticas artísticas más actuales y renovadoras, sino también el despilfarro de una historia de esfuerzos y autonomía que ha tenido por voluntad dotar a la ciudad de un servicio cultural que es simplemente habitual en las grandes ciudades europeas.
Que el principal motivo para justificar el cambio no sea otro que la “falta del rendimiento social exigible”, en palabras del propio Conseller, apenas disimula el desprecio profundo que esta decisión refleja hacia la cultura en lo que ésta tiene de espacio de libertad y disensión y hace realidad lo que muchos temían cuando Tresserras unió los departamentos de cultura y comunicación: la instrumentalización política interesada de la cultura. Es lamentable que la falta de políticas claras y la improvisación, reflejada ahora en la repentina búsqueda de un nuevo espacio para ubicar el CASAM, tengan como víctimas proyectos sólidos y que han conseguido un reconocimiento tan amplio gracias a una gestión profesional.
Agrava aun más esta actuación la manera en que se han producido los acontecimientos. Joan Manuel Tresserras ha nombrado una nueva dirección desdeñando el “Código de Buenas Prácticas en Museos y Centros de Arte” que hace ya casi un año fue firmado entre el Ministerio de Cultura y todas las asociaciones del sector del arte contemporáneo español. Esta decisión no sorprende en un Conseller de Cultura que no hace mucho tiempo declaró que “los concursos sirven para que el político haga lo que tiene que hacer y darse una cobertura”.
Las asociaciones abajo firmantes exigen responsabilidad a los políticos al frente de sus tareas de gobierno y reclaman que, en relación con los museos y centros de arte contemporáneo, se destierren de una vez por todas los cambios bruscos de orientación, las decisiones unilaterales, y por el contrario se vayan introduciendo la recomendaciones establecidas en el citado “Código de Buenas Prácticas” que tan excelentes resultados están dando en aquellas ciudades en las que se ha puesto en práctica.
Por ello demandamos a los responsables en las tareas de gobierno de la Generalitat de Catalunya que reconsideren su decisión y abran un período de reflexión para reconducir esta lamentable situación.
La Asociación de Directores de Arte Contemporáneo de España (ADACE), el Consejo de Críticos de Artes Visuales, el Instituto de Arte Contemporáneo (IAC) y la Unión de Asociaciones de Artistas Visuales (UAVV)
Publicado 20 septiembre 2009
Archivado en | Sin Comentarios »
Envía un comentario